LA PROSA AL SEGLE XIX
Un dels grans dèficits de la nostra literatura era la manca de novel·la. Des de la publicació al s. XV
de Tirant lo Blanc, la producció novel·lesca catalana s'havia interromput.
La novel·la comptà amb una primera obra en català: L'orfeneta de Menarguens, d'Antoni de
Bofarull - 1862, any del primer premi que es dedicava a la narrativa als Jocs Florals.
A mesura que la Renaixença va anar madurant, començaren a publicar-se novel·les en català.
No és fins el 1882, amb la publicació de la Papallona de Narcís Oller, que es pot considerar aquest
gènere recuperat.
En aquest període s'han de distingir entre els gèneres narratius de l'època romàntica i els gèneres
narratius realistes i naturalistes:
– La narrativa romàntica:
La novel·la romàntica s'introdueix a Espanya a través de les traduccions al castellà de
Walter Scott. Amb el temps els novel·listes adoptaran no només la llengua catalana sinó
també la temàtica.
– La novel·la històrica:
La influència de la novel·la
Ivanhoe (ambientada en l'Edat Mitjana) de l'autor escocès
Walter Scott va significar l'aparició de l'anomenada novel·la històrica. Aquest tipus de
novel·la es desenvolupa en un moment clau de la història de cada poble i es barregen els
personatges reals amb els ficticis. Aquest interès pel passat lliga perfectament amb les
característiques de valoració d'un passat mític del Romanticisme.
Entre els autors de novel·la romàntica en català cal esmentar Antoni de Bofarull, que
inicia el gènere amb la novel·la
L'orfenenta de Menàrguens.
– La novel·la fulletonesca:
La novel·la fulletonesca és un gènere de la narrativa sentimental en què els personatges
viuen situacions dramàtiques de les quals acaben reeixint gràcies a la seva bondat, o
fracassant a causa de la seva maldat. Les situacions se succeeixen de manera episòdica.
Cada entrega acabava deixant la trama interrompuda per mantenir la intriga del lector.
– El costumisme:
També s'anomena "Quadre de costums" i té per objectiu fonamental la descripció dels
costums d'una societat en un moment històric determinat. És breu i esquemàtica i els
personatges es construeixen de manera superficial i arquetípica (l'amo, la mestressa, la
minyona, la dama, el pagès...). Dins d'aquest període, descriu la societat que està canviant,
que està patint la industrialització i la modernització dels costums.
- El Realisme:
 |
| "Els segadors" de Millet |
Al llarg de la primera meitat del segle XIX arreu d'Europa es va produir un fet històric i
social molt important: l'aristocràcia va anar quedant relegada a un segon terme
davant de l'ascens social i econòmic de la burgesia mercantil i financera. Va començar
a fer-se evident que la classe burgesa era la principal "consumidora" de literatura i els
escriptors de l'època van començar a escriure per a aquesta classe social, que necessitava
veure reflectida en la literatura la realitat del moment. La novel·la es converteix en el gènere
literari per excel·lència, ja que podia reflectir la realitat amb més exactitud.
La novel·la realista pretén, doncs:
– Retratar la realitat de l'època, ja que es considera que és l'única que el novel·lista coneix
de manera directa i que pot representar amb exactitud.
– Mostrar els canvis històrics i socials del moment ( per exemple, ascensió i hegemonia de la
burgesia, aparició del proletariat.)
– El novel·lista ha de ser completament objectiu davant de la realitat, com si fos un fotògraf.
Per tant, el novel·lista ha de fugir de l'idealisme, el sentimentalisme i l'emoció que
caracteritzava el Romanticisme.
L’any 1880, en la plenitud del realisme literari, l’escriptor francès Émile Zola, va publicar
Le roman experimental (La novel·la experimental), en la qual, partint de les idees realistes,
aplica el mètode científic a la literatura. Zola considera que l’art, per tant, també la
literatura, és una ciència i per tant, l’escriptor ha d’observar la realitat amb ulls de científic i
aplicar els mètodes d’anàlisi científica a aquesta realitat. El resultat serà la novel·la. Segons
els naturalistes:
– L’home està sotmès a les lleis de l’herència i del medi ( determinisme ), és a dir, que
els seus sentiments i actuacions estan determinats genèticament i per l’ambient en què
viu, per la qual cosa té poques o nul·les possibilitats de canviar la seva vida.
– El novel·lista, com el científic, ha d’experimentar amb els personatges i sovint els
mostra en situacions extremes i límit, per observar les seves reaccions.
– El treball de l’escriptor s’ha de basar estrictament en l’observació i s’ha de mostrar
distant i impassible davant dels fets, que sovint descriu d’una manera analítica i
molt crua.
Apunts extrets de la següent web: La Renaixença
 |
| retrat de Narcís Oller |
NARCÍS OLLER
És el novel·lista més important de la Renaixença i amb ell es restaura el conreu del gènere novel·lístic que havia quedat interromput des de l'aparició de Tirant lo Blanc.
En aquesta web i en els apunts anteriors trobareu la informació necessària per realitzar els exercicis següents:
1. Mapa conceptual dels apunts anteriors
2. Presentació de diapositives sobre els aspectes més importants de la vida i obra de l'autor
3. Resum en 5-6 línies de l'argument d'aquestes tres novel·les: La Papallona, L'escanyapobres i Pilar Prim .
TALLER D'ESCRIPTURA
- Llegeix l'apartat "Oller i el debat català-castellà" (a la web anterior)
- Escriu les idees més importants
- Redacta un text d'unes dotze línies en què expressis la teva opinió sobre el tema
